Una taula rodona

Al Cèsar el que és del Cèsar: Jacint Codina hauria de passar a l’història com el millor alcalde de Vic. I faig notar el temps verbal d’hauria. Un condicional com unes cuixes perquè a una plata de la balança pesa la seva gestió sobre Vic dels darrers anys; però és que a l’altra plata tiba (i amb força) la gestió del candidat de CiU d’aquests darrers dies. La política és cruel, ingrata i descoratjadora. Algú que l’ha viscuda des de la recuperació de la Democràcia bé ho sap. Sobta, doncs, que un dinosaure com Codina vulgui fer creure que té la pell de ceba. Serà que és un murri? Serà que el canvi climàtic porta el Parc Juràssic de Vic al col.lapse?

Tots els projectes col.lectius necessiten un equip (redundància en termes, oi?) I un projecte col.lectiu com és una ciutat necessita un equip cohesionat, ben seleccionat. A la capital de la Catalunya catalana, CiU ha cregut que valia més descartar que seleccionar. S’ha descartat el mateix Codina per “dignitat” i perquè, segons el seu anunci, no es garanteix “la continuïtat” del seu “projecte de ciutat”; s’ha descartat Ramon Espadaler perquè el seu regne no és d’aquest món; i s’ha descartat Josep Arimany perquè sense el suport de tothom no té sentit encapçalar un equip. Raons honorables (uns més que altres), però, tot plegat, un joc dels disbarats. Com entrar a la pastisseria per un croissant i sortir amb una ampolla de cava sota el braç perquè no queda res més. I agraït, que encara et podria caure al cap el rètol de la botiga!

CiU ha quadrat el cercle: ha convertit la més que previsible catifa vermella fins a la trona d’alcalde en una d’aquelles catifes de faquir tota plena de claus. Totes dues són catifes, però si el xou ha de continuar, l’alcaldable Vila d’Abadal haurà de treure foc i menjar vidres trencats fins al 27 de maig. La Desunió (el títol encertadíssim amb el qual aquest periòdic ha definit tot el procés) continuarà. Els cadàvers tan ben guardats als calaixos s’han profanat sense vergonya i els gripaus s’han encebat tant que costa d’empassar-se’ls. És com si una fallera, folla d’ensumar pórvora, no parés de cridar: “Txe, què maco! Per què no ho cremem?” A Vic, CiU ha adoptat aquest estil a la valenciana de fer política. Un estil barroc i recargolat. Dur pels cops de colze i els ganivets ben esmolats que, quan Madrid en té prou: aquí pau i després glòria. La Madrid de Vic es diu Barcelona i, és clar, també ha esgotat la paciència.

El cavaller de Vidrà haurà de buscar una taula rodona. No tenen cap altra sortida per a una tropa dividida i que no para de vigilar-se l’esquena. I al voltant d’aquesta taula, tots en igualdat de condicions perquè és rodona, pot ser arribarà l’hora de parlar de la ciutat, dels projectes que necessita, de la gent i els seus problemes.

Publicat a El 9 Nou d'Osona i el Ripollès (2/4/2007)